en el coster jeuen els fils de l'art
i les escates de la lluna clara
pinten d'argent el tremolí del mar.
Aquí fineix la fila de casetes,
arrenglerades com els vells llaguts:
finestres de gairell, portes estretes,
llums que vacil·len, dolces quietuds...
Una mica de boira que s'estripa
en el penyal llunyà i esfereït.
Ran d'aquell bot hi ha una ombra i una pipa
i una veu que gemega: "Bona nit".
La nit va ronsejant... Toca la una.
La boira s'ha venut els últims vels;
darrera el puig ja s'ha encongit la lluna
i de la fosca van sortint estels.
La mar ja no té escates platejades:
li resta una lluïssor mig apagat;
s'ennegreixen finestres i teulades;
la platja sembla un cor abandonat...
Ara es veu com arriben quatre cues
de pescadors. S'acosten llavimuts,
braços arremangats i cames nues;
entren a l'aigua, i armen els llaguts.
La nit, tan estrellada, és com un tàlem:
diamants, i perletes, i safir...
Freguen els rems la fusta de l'escàlam
i l'aigua fa una mena de sospir.
S'enduen aquest tros de fusta vella
que té el ventre guarnit de sal i greix;
surten del Port i van cap a Cernella
amb l'esperança de trobar-hi peix.
