Cultura i Tradicions

Cançó de rem i de vela (fragment)

2008-01-28T13:34:00.000-08:00

Vinya adormida; pedra i atzavara;
en el coster jeuen els fils de l'art
i les escates de la lluna clara
pinten d'argent el tremolí del mar.

Aquí fineix la fila de casetes,
arrenglerades com els vells llaguts:
finestres de gairell, portes estretes,
llums que vacil·len, dolces quietuds...

Una mica de boira que s'estripa
en el penyal llunyà i esfereït.
Ran d'aquell bot hi ha una ombra i una pipa
i una veu que gemega: "Bona nit".

La nit va ronsejant... Toca la una.
La boira s'ha venut els últims vels;
darrera el puig ja s'ha encongit la lluna
i de la fosca van sortint estels.

La mar ja no té escates platejades:
li resta una lluïssor mig apagat;
s'ennegreixen finestres i teulades;
la platja sembla un cor abandonat...

Ara es veu com arriben quatre cues
de pescadors. S'acosten llavimuts,
braços arremangats i cames nues;
entren a l'aigua, i armen els llaguts.

La nit, tan estrellada, és com un tàlem:
diamants, i perletes, i safir...
Freguen els rems la fusta de l'escàlam
i l'aigua fa una mena de sospir.

S'enduen aquest tros de fusta vella
que té el ventre guarnit de sal i greix;
surten del Port i van cap a Cernella
amb l'esperança de trobar-hi peix.

Josep M. de Sagarra

Centenari del naixement de Mercè Rodoreda i Gurguí (1908-1983)

2008-01-25T02:44:00.000-08:00

L'any Rodoreda es va encetar amb l'estrena al Teatre Nacional de Catalunya de La plaça del Diamant, una de les novel·les més significatives de l'escriptora barcelonina.

De l'adaptació teatral se n'ha encarregat Josep M. Benet i Jornet, mentre que la direcció ha anat a càrrec de Toni Casares. I val a dir que el resultat final és notable. La posada en escena et trasllada perfectament a la vida dels carrers del barri de Gràcia, alhora que l'acció que s'hi desenvolupa esdevé talment com si l'enregistréssim d'amagat mitjançant una càmara domèstica.

He de confessar, que va ser l'obra de teatre la que em va empènyer a llegir la novel·la, i no a l'inrevés com passa la majoria de les vegades. I potser és precisament aquest ordre dels factors el que m'ha portat a fer una valoració tan positiva de l'adaptació teatral. Òbviament, sempre hi ha els que filen més prim i que fan valdre la pròpia experiència per a fer-se escoltar, tot emmarcant la crítica dins d'una espiral de tecnicismes petulants.

En qualsevol cas, és una obra que retrata amb força precisió tots els personatges. I en aquí, una felicitació a tots els actors i actrius que els interpreten amb tant d'encert. Se'm farà molt difícil anar a veure qualsevol altra adaptació i desvincular la Natàlia (la protagonista), de la Sílvia Bel (l'actriu), i el mateix succeeix amb la resta de personatges: la Sra. Enriqueta (Mercè Arànega), l'Antoni (Carles Martínez), el Quimet (Marc Martínez),...

Certament, penso que les propostes sorgides del Nacional, segueixen la línia que han de seguir, és a dir, que fugen de les estridències i l'experimentació per afrontar el repte d'acostar-nos als més grans de la nostra literatura. Òbviament, això retalla les expectatives creacionistes dels seus agents, però hem de ser conscients del què representen aquestes obres en el gruix de la nostra producció teatral. Llavors, queda entès que acompleixen una funció molt determinada i que, justament per això, esdevenen imprescindibles.

L'adaptació teatral de La plaça del Diamant ja ha iniciat el circuït itinerant pels diferents teatres del país, així que per aquells que encara no l'hagin vista, els recomano que estiguin atents a la programació dels propers dies, no es dongui el cas que passi per les seves poblacions i se'n quedin amb les ganes. Amb tot, poden anar fent boca amb la novel·la original, que veritablement, esdevé una de les obres cabdals de la nostra literatura contemporània.

Espero que els hi vagi de gust.

El Berenar a les Roques.

2008-01-24T01:08:00.000-08:00

jo seria el patró
d'aquell vaixell que es veu a l'horitzó
aniria més lluny que l'horitzó

donaria a les noies el meu cor

i el tornaria a prendre
per donar-lo altre cop

-noies de tots els ports

faria mirallets amb llurs ulls
i els meus ulls

les sabria albirar
de dalt del pal més alt

cantaria cançons com els marins de guerra:
duria uns pantalons acampanats de baix

NI SABRIA ELS MEUS FILLS

QUAN TORNARIA A TERRA

Poema de Joan Salvat-Papasseit a Pere Coromines.
Pesombra. Poemes d'amor, passió i mort. Ediciones Áltera. Barcelona, 1998.

Frankfurt 2007. Singular i Universal...

2008-01-23T13:18:00.000-08:00

Potser no té massa sentit que a aquestes alçades de la "pel·lícula" em posi a parlar de la Fira del llibre de Frankfurt. I, possiblement, encara té menys sentit que apunti una reflexió sobre l'oblit, voluntari o no, d'uns autors en concret. Però el cas, és que per circumstàncies de la vida, m'ha arribat un dels catàlegs que en el seu dia es repartien entre els visitants a la Fira, alhora que se'ls entregava el programa d'actes relacionats amb la nostra cultura... "Cultura Catalana; Singular i Universal".

Doncs bé, revisant aquesta documentació amb tot l'interès, me n'adono que noms com: Joan Perucho, Néstor Luján, Sebastià Juan Arbó, Carles Riba, Josep Maria Folch i Torres, Narcís Oller, Rovira i Virgili, Martí i Pol, Manuel Vázquez Montalbán, Artur Bladé, Maria Aurèlia Capmany, J. V. Foix, Santiago Rusiñol, Eugeni D'Ors, Jesús Moncada, Àngel Guimerà, Joan Maragall, Joaquim Ruyra, Jaume Vidal Alcover, Pere Calders o Salvat-Papasseit, entre molts altres, no hi surten, ni se'n fa cap menció.

Val a dir que, sobre els noms, segurament hi hagi qui ja ho hagués fet notar. I fins i tot, és molt probable que hi hagi qui ja ho hagi justificat.

En qualsevol cas, aquesta reflexió respon a una consideració molt personal, però que pot tenir certa rellevància per aquells a qui els agradi la bona literatura. D'altra banda, són noms que per la seva importància i dimensió és raonable creure que tot plegat prové d'un propòsit meditat, ja que de no ser així, doncs bé, llavors caldria que algú m'ho expliqués molt ben explicat, és clar.

Com deia, es tracta d'autors d'allò més reconeguts i de vital rellevància en el conjunt de l'obra literària d'aquest país. Autors que poden considerar-se clàssics contemporanis i que continuaran llegint-se i publicant-se, malgrat passin els anys. I de no ser així, fora perquè la cultura catalana estaria arribant a la fi dels seus dies.

Dels autors en vida, hem pogut "saber" per "ells mateixos" que, simplement, no hi anaven. És el cas, per exemple, de Sergi Pàmies. Però en el cas dels autors abans esmentats, la decisió ve donada per algun motiu que se m'escapa del tot.

Tanmateix, estic convençut que hi ha altres molts escriptors i escriptores que tampoc hi han anat i que en la mesura que els vagi retrobant, els hauré d'anomenar... Em venen al cap, Joaquim Carbó, Sebastià Sorribas, Olga Xirinacs, Margarida Aritzeta, Robert Saladrigas, Josep Maria Espinàs, Jordi Sierra i Fabra, i quants més me'n deixo?!

I malgrat tot, que gran que és la nostra literatura...

Congost de Fraguerau i Ermita de Sant Bartomeu.

2008-01-23T04:42:00.000-08:00

Itinerari.

Per veure més imatges...

Vall del Glorieta.

2008-01-23T03:52:00.000-08:00

Itinerari.

Ruta dels Masos. Montsant.

2008-01-22T15:29:00.000-08:00

Itinerari.

"Fent país..."